dilluns, 30 de setembre del 2013

Crítica: 'Rec 3' de Paco Plaza


Per Judith Vives


 Després de renovar el gènere del cinema de zombies amb les dues primeres entregues, la saga de REC es reinventa en la nova seqüela que signa en solitari Paco Plaza. L’acció ja no té lloc en un bloc de pisos de l’Eixample sinó en el banquet d’una boda de luxe convertida en un bany de sang i vísceres per obra i gràcia d’una infecció mortífera. La pel·lícula arrenca amb un potent pròleg que, estilísticament, emparenta directament amb les dues entregues anteriors de REC, rodades càmera en mà i mirada subjectiva i inserides en aquest subgènere del “Found footage” o “metratge trobat”. Aquest pròleg, un típic vídeo de boda que culmina amb el primer atac dels zombies, dóna pas a un film de realització més “convencional” on els ensurts i la sang competeixen amb els acudits gamberros, l’humor negre i les situacions de comèdia desfasada. [REC ]3 abandona, per tal, la seva marca d’estil per entrar en una nova fase, amb la plena consciència d’haver-se convertit en una saga de culte on tot pot ser, a partir d’ara, possible. Hi ha qui ha volgut veure en la ironia de convertir un banquet nupcial en un festival de zombies certa herència del cinema costumista i crític de Berlanga i Bardem. Hi ha en aquest REC també alguns homenatges, explícits o implícits, a grans títols del cinema fantàstic, des de ‘El Resplandor’ fins la saga ‘Evil Dead’ (clarament, ‘El ejército de las tinieblas’). També hi ha diàlegs divertits, pop espanyol dels anys 80, càmeres en mà, espases i serres mecàniques i sang, molta sang, ingredients ben lligats per proporcionar una més que fastigosament divertida estona d’oci.

dimarts, 3 de setembre del 2013

Crítica: 'REC', de Jaume Balagueró i Paco Plaza

 

Per Judith Vives

REC, de Jaume Balagueró i Paco Plaza, va ser la vencedora moral del festival de Sitges 07 en emportar-se els premis a la millor direcció, actriu i premi de la crítica. Tot i que se’ls va resistir el premi de millor pel·lícula, la rotunditat de l’èxit de REC dins i fora de casa -és un fenomen al Japó i els Estats Units ja n’estan fent un remake- confirma el bon estat de salut del gènere fantàstic autòcton. I no deixa de ser curiós tenint en compte que, precisament, aquesta pel·lícula no proposa ni una sola novetat que expliqui l’entusiasme que desperta. No és original ni tan sols l’aposta formal i tècnica de rodar la pel·lícula simulant les imatges gravades per la càmera televisiva d'un equip d'anodins reporters. Aquesta va ser la clau de la versemblança d’un altre film-fenomen com va ser en el seu moment El proyecto de la Bruja de Blair. I d’això ja fa vuit anys.

No sembla que Balagueró ni Plaza s’hagin proposat enredar el personal com ho va fer llavors aquell film que durant un temps es va vendre com a verídic. Més aviat aposten per una manera de fer referencial (el film fa pensar a estones en La nit dels morts vivents, per exemple), menys pretenciosa i més irònica. En aquest notable exercici de creació de tensió in crescendo, els directors reciclen aquells vells trucs de fira d’aquells que no fallen per fer saltar l'espectador de la butaca, se n’enriuen continuament, i amb aquesta actitud fresca i despreocupada, entre crits i ensurts, aconsegueixen fer-se seus els atemorits espectadors.