Per Jesús Gonzàlez
Voldria començar fentuna petita reflexió sobre la plasmació de la realitat al cinema. El film, com molts d’altres, comença informant-nos que està basat en fets reals. En aquests casos sempre penso que es tracta d’una inseguretat narrativa del director: tots els films, com a mínim durant la seva projecció, han de ser reals (o versemblants). El cinema és una mitjà de transmissió d’idees i sentiments més enllà de què allò que explica hagi sortit a les notícies. És que hi ha algú que pensa que Scarlett O’Hara no és real mentre pateix amb ella a Allò que el vent s’endugué.
L’etiqueta “basat en fets reals” col·loca l’espectador en una situació d’empatia inicial que els directors usen en el seu benefici. I això és el que J.A. Bayona i els seus guionistes busquen a Lo imposible. No coneixem res de la família protagonista però, després de dues escenes (avió i festa de Nadal), el públic ja té el compromís emocional amb ells. Fins aquí, cap problema, l’el·lipsi és una de les formes narratives per excel·lència del cinema. El problema és el festival de manipulacions emocionals que Bayona ens té preparades al llarg del film.
És evident, no ho dubto, que els fets devien succeir més o menys tal com s’explica. Però a ningú se li escapa que al cinema tot es maquilla i, per art de màgia, una parella de murcians es converteix en Naomi Watts i Ewan McGregor. Qui pot, aleshores, creure que la resta dels esdeveniments no han estat maquillats convenientment al guió? Tot al guió està col·locat buscant l’impacte directe en l’espectador amagant-li informació (però si tots sabem que es van salvar!), mostrant imatges redundants del drama (entre el sadisme i una cinta de zombies)… Lo imposible és molt a prop de la pornografia sentimental.
